El turisme és pobresa. Cal dir-ho així de clar. I repetir-ho. Sense mitges tintes ni panys calents. El turisme és pobresa. Pobresa. Repetim-ho totes les vegades que calga. Enfrontem directament cara a cara el monstre. Diguem-ne el nom i aniquilem-lo.
Segons els últims informes econòmics, en 2019 el turisme va representar 15.929 milions de € d’impacte econòmic al País Valencià. Eixa xifra representa un 14,5% del PIB. La segona dècada del segle XXI ha suposat un augment encara més fort de la turistificació a casa nostra, ja que aquest sector tenia un impacte directe d’11.849 milions de € i suposava un 11,8% del total. És molt possible que es tracte de l’increment relatiu més important des l’esclafit del turisme en la dècada dels 1960, tot passant per la bombolla immobiliària dels 1990 i primers 2000, que, tanmateix, va tindre unes causes més endògenes.
El turisme és, doncs, la gallina dels ous d’or. Per a tot el sistema valencià -empresarial, polític, econòmic, social- el turisme és el gran tòtem intocable i al qual s’ha de venerar cada dia, cada hora. Tenim tota l’economia i, per tant, tot el sistema, orientat a satisfer totes les demandes que aquest monstre sol·licite. No només l’activitat que hi està associada d’una manera directa, sinó tot allò que es troba a la seua perifèria té la virtut de girar al seu voltant. El turisme és la gran religió valenciana per al segle XXI.
Però el turisme és pobresa. Repetim-ho. Ens diuen i repeteixen que el turisme és el que ens aporta riquesa. I ens citen -com acabem de fer- xifres i més xifres i més xifres per demostrar-ho. Tenim tan interioritzat que el turisme és allò que ens dóna de menjar, que som submissos i servils a qualsevol cosa que ens demane. No parlem valencià massa, no siga cosa que la família madrilenya de torn que ve a estiuejar ací i -de passada- a donar-nos de menjar s’enfade i ens faça tornar a la misèria.
El turisme és pobresa. Repetim-ho. No vos ho creieu? Quina diríeu, doncs, que és la comarca més pobra -és a dir, la que una menor renda mitjana- de tot el País Valencià? El Racó d’Ademús? Una comarca d’interior, despoblada, mal connectada i de base rural? Els Vinalopons? Amb la desindustrialització i l’economia submergida? No. Aneu molt, però que molt, desorientats. La comarca de menor renda del País Valencià és la Marina Alta. La capital de comarca de menor renda del País Valencià és Dénia. Quina imatge vos ve al cap quan vos parlen de Dénia? La de la ciutat valenciana més pobra? De segur que no, amb tots aquells xalets de luxe i aquell port esportiu.
Doncs sí. El turisme és pobresa. I les dades no menteixen, sinó que hi correlacionen de manera perfecta. El Baix Segura i la Marina Baixa acompanyen la Marina Alta en el pòdium de comarques de menor renda. De les tres demarcacions (“províncies”) valencianes, la d’Alacant és la de menor renda. I de manera destacada. Com també de manera destacada és la que més pes del turisme té en la seua activitat econòmica. Dins de la demarcació del sud, les comarques costaneres són -una altra vegada de manera destacada- les més pobres. Fins i tot respecte a comarques amb una forta economia submergida, com són els Vinalopons, i en les quals es troben els districtes fiscals més pobres de tot l’Estat espanyol, com és el cas de Carrús, a Elx. La comarca més turística de la demarcació de Castelló -que és, en conjunt, la que menys pes del turisme té de les tres valencianes i, com a conseqüència, la que més renda per habitant té-, com és el Baix Maestrat, també hi és la de menor renda.
La correlació, com hem dit, és perfecta. El turisme és pobresa. Perquè el turisme actua amb els mateixos paràmetres que la maledicció dels recursos, la qual s’ha estudiat per als països del tercer món. El turisme arrossega tota l’econòmica de la zona en què s’instal·la com a activitat principal. Absorbeix d’una manera intensiva tots els seus recursos, perquè és pa per a hui i fam per a demà. Requereix una mà d’obra sense qualificació, que accedeix al mercat de treball de manera instantània, i que competeix a la baixa en els costs laborals.
No només la precarietat és la divisa del turisme com a motor econòmic, sinó que ho és també el cost d’oportunitat. Una economia que s’hi orienta perd la capacitat de reconduir la seua activitat cap a sectors menys volàtils o de més valor afegit. La indústria i l’agricultura gairebé desapareixen i tot es concentra en el sector dels serveis.
La crisi de la Covid-19 ha obert, tanmateix, una finestra d’oportunitat formidable. El turisme és, possiblement, l’activitat econòmica més afectada per una emergència sanitària que, ara com ara, senzillament ha parat el món. Amb la població de l’hemisferi occidental reclosa en les seues cases i els desplaçaments prohibits, no cal tindre molta imaginació per albirar un present de malson per al sector. Si bé hi haurà, d’ací poc, una “nova normalitat” que, molt probablement, serà calcada a l’antiga com dues gotes d’aigua -almenys pel que al sistema econòmic es refereix-, no sembla que el turisme puga recuperar-se del colp, almenys a mesos vista i sempre que hi haja una vacuna prompte per al virus.
El turisme està KO i estés en la llona. És el moment de combatre el neoliberalisme amb la seua pròpia medecina: teràpia de xoc. Un moment com aquest no estava previst que es donara mai, i les circumstàncies són les idònies. La teràpia de xoc és la doctrina per excel·lència del capitalisme del desastre, el qual aprofita les circumstàncies excepcionals d’un fet que colpeja de manera formidable la societat fins al punt de deixar-la totalment atordida per tal d’imposar una agenda de reformes radicals en el seu benefici, les quals, en una altra situació, no hagueren estat possibles. Una vegada es torna a recuperar la normalitat, no n’hi ha tornada enrere.
Si no s’hi actua, el turisme continuarà creixent en pes global i relatiu respecte a l’economia valenciana. I ja sabem això què significa: depredació del territori, extenuació de recursos, precarització i desigualtat i descohesió social. I com més cresca, més pobresa. Ara que el turisme està parat per circumstàncies diguem-ne naturals, fem-li el colp de gràcia perquè no es torne a alçar mai més.
Això no vol dir, és clar, que el turisme desaparega del tot de la nostra activitt econòmica, però cal ensinistrar-lo. Cal domesticar la bèstia. Cal aplicar-hi regulacions estrictes i dacronianes per tal que no se n’isca del solc. Per exemple, Benidorm. Es tracta del model més paradigmàtic d’aquest turboturisme depredador, però, no obstant això, el seu impacte es redueix a unes coordenades concretes i dins d’un perímetre que -si es vol- es pot acotar. Allà on hi ha Benidorm, no hi torna a créixer l’herba. Però aquesta destrucció en vertical és molt menys agressiva que el model d’Altea, Dénia o la costa d’Oriola, amb creixement en horitzonal i urbanitzacions rere urbanitzacions que esdevenen ghettos aïllats del seu entorn i que assassinen la cohesió social per allà on passen més encara que Benidorm.
Un paràmetre tan arbitrari com qualsevol altre -que caldrà investigar i determinar de manera rigorosa- podria establir un límit per al turisme. Unes zones que es donassen ja per amortitzades i que no tinguessen tornada enrere, en les quals es podria matindre el monstre engabiat. I limitar el pes relatiu del turisme en l’economia a -per exemple- el 5%. No es tracta de xifres concretes; simplement les expose per visualitzar la magnitud de l’empresa. Allò que importa és fer el decreixement del turisme de manera contundent.
Això, és clar, no es podrà fer sense una crisi i un dolor social enorme. Tanmateix, el moment és l’ideal per poder controlar-lo, per poder aplicar-hi un analgèsic com no en tindrem mai cap altre. Fet i fet, en els anys 1980 es va fer -per part del PSOE en el poder- la reconversió industrial, que va ser igual o més dura i que no tenia una importància tan cabdal com aquesta per al benestar futur de la població. En aquest cas, seria fam per a hui a canvi de pa per a demà.
L’objectiu, doncs, és reconvertir l’ocupació turística en altres sectors, per tal que cresca el salari real que percep la població. Això portaria, és clar, a un creixement important de la desocupació, que, d’una altra banda, l’haurem d’enfrontar igualment. Aquelles persones que han estat encadenant una plaça rere una altra en el sector del turisme, no hi tornaran a treballar en prou de temps. I, doncs, hem de decidir si, en el moment que es reincorporen al mercat laboral, ho faran en les mateixes condicions que abans.
El que ens proposem en un escenari no tan llunyà és que, en haver crescut el poder adquisitiu de la classe treballadora, el turisme no puga trobar ocupació precària i, per tant, s’haja de reduir i especialitzar-se en una major qualitat. Mentrestant, la Renda Bàsica Universal és una ferramenta imprescindible. Econòmicament, no és cap problema, ja que, d’una manera o d’una altra, tota aquesta massa laboral ha d’estar cobrant un o un altre subsidi públic. Això o deixar-los morir de fam, que esperem que no estiga en l’agenda -real, que d’imaginada ja sabem que sí- de cap agent polític o social.
En definitiva, és el moment, per tant de la Blitzkrieg contra la turistificació. De la mateixa manera que el monstre se’ns va colar a casa i va arramblar amb tot en uns pocs anys de la dècada dels 1960, ara tenim l’oportunitat de destruir-lo amb igual celeritat.
I més encara si tenim en compte que no hem parlat de l’afecció que té la turistificació en els centres de les grans ciutats valencianes (ara com ara, però, circumscrit a València, però amb una expansió tan ràpida cap a altres latituds com ràpida ha vingut al cap i casal). Volem convertir-nos en Barcelona? En el parc temàtic del sol, platja, borratxera i ser els cambrers dels comiats de solter britànics? Llavors ja hem fet una decisió radical: la de voler viure amb dignitat. Ara només cal aplicar-hi la cirurgia adequada.
Molotov mon amour 