Molotov mon amour

Hola! La premsa espanyola et menteix!

Recupere un text que vaig publicar el 13 d’octubre de 2017, en plena ressaca del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre d’aquell any i, al mateix temps, en plena escalada d’agressivitat i repressió de l’Estat espanyol contra el republicanisme català. Llavors estava en suspensió la declaració d’Independència i Espanya encara no havia destituït el govern de la Generalitat catalana i anul·lat l’autonomia.

Vist amb una miqueta de perspectiva -no massa-, crec que el que veiem ací és prou simptomàtic del nivell fins al qual pot arribar una manipulació i propaganda constant i exercida des de tots els mitjans possibles i que no té cap tipus d’escrúpols ni vergonyes, així com cap semblança, per mínima que siga, amb un periodisme amb una xicoteta dosi -per petita que siga- d’honestedat. Anem allà.

El País destacava que La fuga de empresas de Cataluña amenaza con volverse irreversible. Es tractava de la lluita econòmica que es va posar en marxa com una operació d’Estat que tenia una màxima prioritat i amb la qual varen col·laborar els grans grups empresarials catalans. Que va funcionar com a mecanisme de la por, no n’hi ha dubte. Però va tindre incidència econòmica real? De què es tractava quan parlaven de tot açò? Fa tres anys, ho véiem ja perfectament. No era més que pura i dura propaganda. Una campanya que estava feta amb tanta alegria que, a la mínima que hi grataves, te n’adonaves de com era de mentidera, fins a extrems absurds. Analitzem-ho.

Segons la informació que es publicava (no opinió: informació i dades, teòricament), el valor de les empreses que se’n varen anar de Catalunya aquella setmana per culpa del “desafío separatista” era del 40% del PIB (El Mundo l’elevava fins al 50%).

Si se’n varen anar de veres, això hauria significat que Catalunya hauria perdut la meitat del PIB. Una caiguda comparable a la que va patir Alemanya al final de la II Guerra Mundial i menor que la que va patir el Japó després dels bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki.

Escolteu, que, per exagerar, que no quede. Tres anys després, a més a més, només cal fer una cerca per les dades històriques del PIB de Catalunya per veure que, efectivament, no només no va caure, sinó que es va mantindre estable. Com pot “volar” el 50% del teu PIB i tu, al mateix temps, presentar unes xifres macroeconòmiques estables? Una pregunta tan simple i senzilla que els té absolutament igual, en les redaccions periodístiques espanyoles quan es tracta d’escriure al dictat de la Pàtria, si és que mai deixen de fer-ho.

Potser el que passa és que canviar l’adreça de la seu social no és emportar-se el negoci fora de Catalunya. O és que resulta que quan algú de nosaltres ingressem diners en el compte que potser tenim a ING Direct estem engreixant el PIB dels Països Baixos? Els bancs, que, si poguessen, estarien ara mateix oferint crèdits tous a ISIS, resulta que abandonen un mercat de 7 milions i mig de clients i 200.000 milions de € de PIB en “defensa de la legalitat democrática y constitucional“. Ahà. I see.

La peça d’informació -recordem: d’informació- continuava amb paral·lelismes que invocava respecte al Quebec. En aquest cas, però, era encara més espectacular. Les dades de Catalunya no es podien comprovar llavors, més enllà que no eren de cap de les maneres creïbles. Però no es podien comprovar, és clar. Tres anys després, sí. I -en un gir inesperat dels esdeveniments- hem vist que eren absolutament falses. Però és que les del Quebec estaven a un clic de distància. I eren exactament igual d’absurdes i falses. Veiem-ho.

Segons l’article, els referèndums de 1980 i 1995 a Quebec varen suposar la repetició de les set plagues bíbliques. Llavors per què l’economia quebequesa va seguir les mateixes tendències que l’economia canadenca en eixos anys? Per què, de fet, l’economia quebequesa -i canadenca- estava en recesssió abans de 1995 i en creixement després de 1995? Potser perquè no hi va afectar?

A més a més, segons l’article, del Quebec se’n varen anar 6 dels 7 bancs que hi havia i Montreal va quedar en la irrellevància financera. Se’n varen anar en benefici de Toronto, que no té res a veure que era el centre financer privilegiat de la federació, com ho és Madrid a Espanya. Per exemple, el Royal Bank of Canada i el Bank of Nova Scotia varen ser fundats a Halifax, Nova Escòcia (és clar) i ara tenen la seu a Toronto. Spoiler: Nova Escòcia no va organitzar cap referèndum unilateral ni té cap “desafío separatista” en marxa.

Però és que resulta que no és així tampoc. El principal banc quebequés -el Royal Bank of Montreal- continua tenint la seu a Montreal, al mateix temps que té una altra seu operativa a Toronto, el centre financer. I aquesta doble seu la va obrir en 1977, tres anys abans del referèndum, tot i que ja amb el PQ en el govern provincial.

A propòsit, no m’ixen els números. Si el Quebec tenia 7 bancs abans del referèndum de 1980 i se’n varen anar 6, per què ara mateix en té 3? I no perquè se n’hagen fundat de nous després, que tots tres varen ser fundats en el segle XIX. Servisca com un exemple tan mínim i senzill de l’extrem fins al qual poden arribar les falsedat.

Ara bé, el que no diu El País és que el Quebec té una escructura financera diferent a la del Canadà. Al Quebec el 70% no té els dipòsits en un banc, sinó en una cooperativa de crèdit (caisses populaires). Per exemple, la més forta és la cooperativa Desjardins. El 70% de la població. No està malament per a no citar-lo en l’anàlisi, no creieu?

Finalment, mireu la llista de presidents del Bank of Montreal des de la seua fundació. Hi trobeu cap cognom francés?

Això és perquè fins a la coneguda com a “Revolució Tranquil·la” dels anys 1960, el poder econòmic -i polític, és clar- al Quebec estava en mans quasi exclusivament anglòfones i anglosaxones. Potser el problema que té realment El País és que, a partir del naixement i creixement del nacionalisme quebequés, el poder a la “belle province” havia de ser compartit amb els francòfons. Però això ja és un altre debat.

I, no res, que la premsa espanyola et menteix. Et tracta com a estúpid sense cap tipus de vergonya ni complex. Ara acaba de gaudir el dia.

L’hegemonia i el segle XI

Cada vegada que comença una nova legislatura, es repeteix l’escena. Com que, a més a més, els últims anys han augmentat exponencialment els representants que hi ha en les institucions més enllà del bipartidisme, com a conseqüència també han augmentat les escenes que s’han seguit. La legislació espanyola obliga els representants electes a pronunciar una fórmula de jurament o promesa per tal d’accedir al càrrec. És a dir, una obligació d’acatar la Constitució i de lleialtat al Rei, entre d’altres menesters ben interessants. La fórmula està ja marcada, i només és considera de validesa plena al mateix nivell que l’original quan es tradueix de manera literal a una llengua co-oficial; és a dir, a una llengua diferent del castellà.

Tanmateix, les escenes de què parlàvem es donen amb les diverses ornamentacions que polítics de totes les ideologies hi afegeixen: “per la classe treballadora”, “per la República”, “pel planeta”, etc. El primer debat va vindre amb l’ús de jurar o prometre, que es va interpretar des del punt de vista de les creences religioses del càrrec: si en tenia, jurava; si no, prometia. Gregorio Salvador -un digne representant del neolític inferior; és a dir, acadèmic de la RAE- ja va explicar -amb la sinceritat de qui diu allò que els seus companys pensen- que només hauria de ser vàlid el jurament, després de certs circumloquis pseuofilològics per presentar-ne una pàtina civilitzada. Però, és clar, llavors s’aturava allà perquè encara no s’havia esdevingut, lògicament, allò que vindria després.

I és sincer perquè, en essència, ara hi trobem el mateix. Les escenes tenen les seues contraescenes. I és que, de la mateixa manera, també han augmentat exponencialment els exabruptes de la dreta -però no només, ni molt menys- respecte a l’ús d’aquestes fórmules imaginatives de prometre un càrrec amb coherència amb la ideologia d’u mateix. Així, Vox hi ha interposat -al començament de la legislatura de les Corts espanyoles en què ens trobem- un recurs de constitucionalitat, que demanava rebutjar la condició de càrrec electe dels representants que hagueren emprat alguna variació en la fórmula estàndard, en entendre que no hi havia acatament formal de la legislació vigent -i les altres qüestions-, que es tractava, doncs, de subterfugis per evitar-ho. Ara, però, hi ha un sector del tribunal que hi està d’acord i vol que s’estudie el cas.

I és que tot aquest afer ens explica molt bé i molt clarament en què consisteix la democràcia -o l’absència de, ben mirat- a Espanya.

Gramsci va teoritzar el concepte d’hegemonia, que no s’assolia en base a uns resultats electorals, com alguns politòlegs espanyols ben mediàtics ens han volgut fer creure, sinó que consisteix en la capacitat que hi ha a imposar la visió del món o les idees culturals d’una determinada part com si fóra la de la totalitat de la societat. Aquests episodis, així doncs, ens retraten i dibuixen molt bé com es troben les disputen hegemòniques a l’Estat espanyol, que bàsicament es podrien resumir en el marcador que hi hauria en un hipòtetic enfrontament entre els Bulls de Jordan i una selecció dels més bragats de Liliput.

La qüestió és ben senzilla: si tu has d’afegir “per la classe obrera” a la fórmula genèrica d’acatament de l’ordre vigent, vol dir que eixa causa no s’hi inclou, en l’arquitectura institucional en què t’emmarques. Quan actues des d’una posició hegemònica, no has de matisar allò que és comú a la societat, perquè són eixes les teues mateixes idees. En aquest sentit, la dreta no necessita fer-hi cap escena, de les que parlàvem. Com a molt, pronuncien amb més o menys èmfasi climàtica els mots Espanya o Rei, i en això rau tot.

En aquest sentit, a Torrent, es va donar entre el 9 i el 12 d’octubre de 2017 una imatge ben curiosa i ben simptomàtica, com a anècdota categòrica del que estem explicant. Com que anys anteriors, hi havia hagut polèmica perquè Compromís solia demanar que s’exhibira una bandera de l’arc de sant Martí el dia de l’Orgull LGTBI, i com que el PP solia vetar-ho, els valencianistes penjaven aquella ensenya de la finestra del seu grup municipal i, d’eixa manera, feien explícita una reivindicació que necessitava ser-ho; és a dir, que no es donava per descomptada en les ensenyes oficials. Si hi és o no hi és, no és moment ara de discussió. El fet és que, quan es necessita explicitar, és que no es troba implícita, almenys des del punt de vista de qui ho demana.

Doncs bé, aquells dies de 2017 de què parlavèm adés va ser el despatx del PP (ara en l’oposició) el que va aparéixer amb dues banderes extra per a la façana de l’Ajuntament: la del regne d’Espanya i la de la comunitat autònoma valenciana. És a dir, les mateixes que ja onegen -per obligació legal, de fet- en el lloc corresponent que l’oficialitat institucional els reserva. D’aquesta manera, el PP, en possessió de l’hegemonia cultural i política amb els seus símbols, hi renunciava per la via dels fets; una actuació política realment interessant. La bandera d’Espanya oficial sembla que no era de prou Espanya. De la mateixa manera que l’espanyol que penja una bandera d’Espanya del seu balcó per enfrontar-la a les reclamacions d’autodeterminació catalanes està donant la raó per la via també dels fets al seu “enemic”: si eixa bandera és de part, no és de tots.

Aquest comportament té una explicació ben senzilla, tot i que emane dels camps de la psicologia i del subsconscient. El sistema -el règim de 1978, com varen popularitzar alguns- no s’està destituint i abdicant de la seua condició hegemònica. No. El problema que tenen els representants del règim amb qui ornamenta amb floritures la seua condició d’acatador dels seus valors i ordenament jurídic és que no volen que existisquen. Tan simple com això. No els val l’hegemonia, volen la totalitat.

I és que a Espanya la diferència i la dissidència s’arregla de manera molt bàsica i elemental: eliminant-la. Això evoluciona des de la pura i dura aniquilació física fins a mètodes més elaborats i -en teoria- civilitzats. Si no m’agrada un partit polític -tot i que no m’impedisca la victòria electoral!-, s’il·legalitza. Si no m’agrada la posada en pràctica d’unes idees, es prohibeixen. Si no m’agraden les rimes d’un raper, a la presó. I si no m’agraden les fórmules d’acatament legal de 29 de 350 diputats i diputades al Congrés, no pensaré que és la demostració pràctica de la meua hegemonia política i institucional, sinó que el que vull és no haver de sentir-los. Fora d’ací.

Açò té una projecció psicològica molt evident (i molt criminal també): la decisió d’aniquilació de qui consideres enemic -i qui trenca la feliç harmonia de la teua fantasia homogènia i totalitzadora en explicitar-se com a diferent- ja està presa. Ara només has de modular-la amb les possibilitats de realització amb què et trobes limitat. És a dir, com varen explicar entre conyetes burletes de camaraderia Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina, tot fent referència al desafiament català, “tú podías pasar a una población a cuchillo en el siglo XI”. Però, clar, en el XXI això ja fa lleig.

Perquè, des d’aquest punt de vista, l’única diferència que hi ha és el segle en què et trobes, perquè l’essència es manté immutable: tu ets diferent i em molestes. Tot i que em trobe en una posició de supremacia respecte a tu en tots els àmbits (hegemonia), el meu problema amb tu és que existeixes. No et faces més trampes al solitari: senzillament que existeixes i no em fa gràcia ni tan sols haver de veure’t la cara. Com que el segle XXI té uns modals diguem-ne “poc mascles”, m’he de buscar uns subterfugis més refinats per “conllevarte”. El dia que puga fer-te tornar al segle XI, però…

La democràcia cibernètica com a síntesi de la democràcia directa i la democràcia representativa

Més enllà de definicions maximalistes de la idea de democràcia, i en un resum molt apressat i simplista, podríem dir que hi ha hagut fonalmentalment dues etapes i dos models generals i generalitzadors de què és la democràcia.

La tradició diu que la democràcia es va inventar en la Grècia clàssica, però això és cert per a un model de democràcia que no té massa a veure amb l’actual. En aquest sentit, la democràcia grega era una democràcia directa, en la qual cada ciutadà (i obviem, és clar, tota la càrrega d’exclusió que tenia aquesta categoria) es representava ell mateix. La democràcia, doncs, es restringia a l’àmbit de la ciutat, la polis, perquè no podia abastir una distribució geogràfica més gran. No era viable.

El següent model democràtic -que, amb canvis i evolucions, és el que tenim actualment en les nostres societats occidentals capitalistes- és el que va nàixer de la revolució americana; és a dir, el model liberal o representatiu. En aquest cas, el sorgiment dels Estats-nació moderns varen desplaçar l’àmbit de la pressa de decisions de la ciutat a la nació, per la qual cosa no podia haver-hi una participació directa de la ciutadania en la governabilitat.

Així doncs, la democràcia representativa és una democràcia delegada: la ciutadania tria cada cert període de temps els seus representants per tal que decidisquen per ells, ja que seria impossible habilitar mecanismes participatius perquè fóra d’una altra manera. La democràcia liberal és, doncs, un producte de la nova societat capitalista i de la incipient revolució industrial, amb un sistema quasi de cadena fordista en la concepció i l’execució de la representació.

Per això són tan importants els partits en aquest model: com que és temporalment i físicament impossible que l’elector tinga coneixement i opinió respecte a totes les tries que se li plantegen, la ideologia serveix com un aglutinador. En el model ideal, una tria ideològica seria l’equivalent a fer totes les tries en una mateixa vegada: si tens un posicionament en un aspecte concret, en tindràs el mateix que determinarà la teua tria ideològica en un altre aspecte completament diferent. I, en certa manera, això funciona.

Però no sempre. La crisi de la democràcia representativa és una constant en tots aquells sistemes en què existeix, independentment de com hi estiga d’establida, com a tradició o no.

La generalització de les noves tecnologies permeten una tornada, de fet, a la democràcia directa de l’ideal grec. La possibilitat hi és, sense cap problema real. Les protestes i les crítiques que es fan a la democràcia liberal actual solen anar acompanyades de propostes de més participació ciutadana i la utopia tecnològico-deliberativa ha tingut moltes teoritzacions i partidaris, així com va tindre el seu moment en la cresta de l’onada amb el Partit Pirata en diversos sistemes democràtics nòrdics, sense arribar a quallar i, de fet, enfonsant-se estrepitosament en el seu cas més destacat i emblemàtic: l’alemany.

Tot i això -i siga com siga que arribe-, el que és una utopia és pensar que un model de democràcia que està pensat per a una societat que, no només ja no existeix, sinó que és radicalment diferent a com es va dissenyar, puga continuar sent igualment vàlid. Les disfuncions, doncs, són i seran inevitables. El dilema es podrà resoldre de manera evolutiva o involutiva, però no serà estable ja mai més.

Així doncs, la solució està a l’abast de la mà, només és qüestió de voluntat. La seua implementació tardarà és o menys, però no té cap inconvenient objectiu, ni tecnològic ni polític.

El model resultaria d’una síntesi entre les dues tradicions occidentals de la democràcia, la directa i la liberal.

En primer lloc, el sistema tornaria per defecte i de manera normal a ser una democràcia directa. Cada ciutadà es representaria a ell mateix en el que serien els mateixos parlaments actuals, que tindrien obert el vot a tot el cos electoral en totes les votacions que s’hi donen actualment amb mecanismes de participació telemàtica.

Ara bé, això, sense cap correcció, no seria funcional i no seria tampoc democràtic, ja que, davant d’una quantitat tan gran de votacions i processos, només una minoria d’interessos podria participar-hi de manera habitual, per la qual cosa els resultats que s’hi poduirien estarien esbiaixats d’una manera insostenible.

Com se solucionaria això? Amb una barreja ben senzilla: aquest sistema de democràcia directa mitjançant processos telemàtics de participació conviuria amb la mateixa democràcia delegada i deliberativa que tenim actualment. Cada cert període de temps, el ciutadà podria triar la formació política i els seus representants al Parlament en els quals delegaria el seu vot en aquelles deliberacions en què decidira no participar de manera directa.

De segur que es podrien donar milers de problemes i casuístiques en què no hem pensat i que ni tan sols ens podem imaginar. Però no sembla que tinga cap error de disseny en aquests principis filosòfics que faça que aquest sistema siga impossible d’aplicar o indesitjable respecte al que tenim actualment.

En aquest sentit, si estem assistint a votacions telemàtiques de totes les institucions representatives durant aquest confinament per la Covid-19 -mecanismes que no només no hi estaven previstos, sinó que la gran majoria de vegades es rebutjaven de manera clara i explícita-, per què només hi poden prendre part unes poques persones i no totes les que vulguen?

Apèndix a la Blitzkrieg contra el turisme

Dues qüestions s’han posat a la proposta de Blitzkrieg contra el turisme, que passe a respondre:

Això com es fa?

S’ha criticat el contingut de la proposta perquè no detalla la manera com es portaria a terme. En aquest sentit, primer cal fer una crítica de la crítica; és a dir, en el post original -tot i que no siga ni el canal, ni el lloc, ni el context, ni tan sols, de fet, la vocació- ja s’esbossa i es planteja una bona part d’aquesta resposta. És evident, però, que no s’hi pot entrar en més detall, per la seua pròpia concepció i natura.

No obstant això -i tenint en compte que aquest apunt més breu encara no satisfarà de cap de les maneres (perquè no pot fer-ho) aquesta resposta-, sí que hi ennunciarem algunes voluntats.

En primer lloc, per això la mateixa presentació de la proposta: és el moment de la Blitzkrieg contra el turisme. Per què? Perquè ara no cal fer res, la Covid-19 ja ho ha fet per nosaltres. No cal actuar per parar i fer decréixer el turisme, perquè ja ho està, de parat, i fins i tot els governs més entusiastes i turistificats del món (com l’espanyol) assumeixen que no podran impulsar el sector fins a nivells increïblement modestos i insuficients des del seu punt de vista. Simplement, doncs, cal no actuar per reactivar-lo, cosa que és molt més difícil encara.

En segon lloc, per tant, la segona resposta és òbvia: cal intervindre el sector i regular-lo, establint-hi quotes, prohibicions i reestructuracions allà on siga necessari i sense cap tipus de complexos ni por. Precisament ara és el moment, perquè no cal fer-ho en nom de cap criteri social o econòmic, sinó que es pot fer simplement amb una excusa de salut, que la nostra antropologia accepta com a valor que s’ha de posar per damunt de tot.

No trobarem un moment millor per establir un tancament de fronteres (ja ho estan) que permeta també l’establiment, al mateix temps, d’una quota màxima de turistes que la societat puga assumir (perquè ja n’hi ha, de facto). Això farà, és clar, que els preus augmenten de manera considerable, per la qual cosa es posarà en marxa una reconversió del sector de manera obligada simplement per les circumstàncies.

Finalment, a aquesta primera fase (que es pot ben allargar en el temps) li seguiran les fases més intervencionistes, en les quals les actuacions ja seran contundents, amb recuperació de litoral i territori, que fins i tot es pot justificar en base a l’activació de l’economia: la transformació i la recuperació de la terra com a primera activitat econòmica i laboral del projecte. És a dir, obra pública. Ara com ara, estem jugant amb les mateixes regles i armes de sempre. Si aquest és un blog que es diu de pensament radical, ara com ara la nostra proposta és pragmàtica i moderada, en el sentit que estem usant Keynes per domesticar el monstre del turisme, no per destruir-lo ni per destruir el propi capitalisme.

Fet i fet, és, doncs, així de clar que és el moment de llançar aquesta Blitzkrieg contra el turisme perquè ha estat la pròpia casualitat i la pròpia natura que ens han donat les circumstàncies perfectes.

I tu no viatges ara? I no viatjaries més?

Sí. A mi m’encanta viatjar i, sincerament, se’m fa molt dur pensar en un nou model de turisme que puge els costos de manera que ja no m’ho puga permetre gens, o molt poc. Ara bé, en primer lloc, hauria de dir que no estem parlant de reduccions a uns nivells que tornen a fer del turisme una activitat únicament elitista, sinó que potser només l’acabaria pràcticament aquell que realment ho desitge o la tinga com a prioritat.

És a dir, si jo pense que no tenim més remei -com a humanitat!- que reformular aquest model, perquè, si no, el nostre planeta se’ns farà inhabitable, ara no ho estic enfocament com un problema ambiental, sinó com un problema social. I és de veres que podem solucionar el problema social sense enfrontar el problema ambiental. Sense que això signifique -evidentment- que es tracte d’una separació d’àmbits sostenible en el temps, ja que no ho és de cap de les maneres.

Una altra constatació és que, efectivament, jo continuaré viatjant sempre i tot el que puga, perquè, per a mi, és una prioritat total, mentre no m’ho prohibisquen o m’ho impedisquen per la via dels fets. No crec en la tria individual, i menys encara hi crec com a espècie de redempció i expiació de pòsit cristià de la culpa originària. Ni és efectiva ni porta cap altra conseqüència que no siga la frustració i el descrèdit. Una altra cosa és que -paradoxalment i contradictòria- donaré suport a les propostes polítiques que tinguen com a resultat que se’m prohibisca o se m’impedisca per la via dels fets aquesta activitat.

Finalment -i tot i que puga semblar un exercici màxim de cinisme (cosa que, en realitat, no és)-, jo estic parlant de declarar-li la guerra al turisme en el País Valencià, on jo no sóc un turista.

En primer lloc -i encara que, efectivament, el turisme és un problema global en la seua dimensió fonamentalment ambiental-, no a tot arreu hi ha una turistificació que siga depredadora per a un mode de vida saludable i de qualitat. La meua constatació és que el País Valencià està saturat i el turisme és un problema per als valencians, però no vull dir-li als altres què han de fer.

Efectivament, crec en la sobirania i en la decisió dels pobles. No em correspon a mi decidir el mode de vida dels altres. Tot i que m’hi solidaritze i hi prenga part activa sempre que puga, no és la meua lluita, ni des d’un punt de vista imperatiu ni moral, perquè jo no sóc qui per dictar a cap poble què ha de fer. Mentre no em tanquen les fronteres, hi aniré a visitar-los.

És el moment de la Blitzkrieg contra la turistificació

El turisme és pobresa. Cal dir-ho així de clar. I repetir-ho. Sense mitges tintes ni panys calents. El turisme és pobresa. Pobresa. Repetim-ho totes les vegades que calga. Enfrontem directament cara a cara el monstre. Diguem-ne el nom i aniquilem-lo.

Segons els últims informes econòmics, en 2019 el turisme va representar 15.929 milions de € d’impacte econòmic al País Valencià. Eixa xifra representa un 14,5% del PIB. La segona dècada del segle XXI ha suposat un augment encara més fort de la turistificació a casa nostra, ja que aquest sector tenia un impacte directe d’11.849 milions de € i suposava un 11,8% del total. És molt possible que es tracte de l’increment relatiu més important des l’esclafit del turisme en la dècada dels 1960, tot passant per la bombolla immobiliària dels 1990 i primers 2000, que, tanmateix, va tindre unes causes més endògenes.

El turisme és, doncs, la gallina dels ous d’or. Per a tot el sistema valencià -empresarial, polític, econòmic, social- el turisme és el gran tòtem intocable i al qual s’ha de venerar cada dia, cada hora. Tenim tota l’economia i, per tant, tot el sistema, orientat a satisfer totes les demandes que aquest monstre sol·licite. No només l’activitat que hi està associada d’una manera directa, sinó tot allò que es troba a la seua perifèria té la virtut de girar al seu voltant. El turisme és la gran religió valenciana per al segle XXI.

Però el turisme és pobresa. Repetim-ho. Ens diuen i repeteixen que el turisme és el que ens aporta riquesa. I ens citen -com acabem de fer- xifres i més xifres i més xifres per demostrar-ho. Tenim tan interioritzat que el turisme és allò que ens dóna de menjar, que som submissos i servils a qualsevol cosa que ens demane. No parlem valencià massa, no siga cosa que la família madrilenya de torn que ve a estiuejar ací i -de passada- a donar-nos de menjar s’enfade i ens faça tornar a la misèria.

El turisme és pobresa. Repetim-ho. No vos ho creieu? Quina diríeu, doncs, que és la comarca més pobra -és a dir, la que una menor renda mitjana- de tot el País Valencià? El Racó d’Ademús? Una comarca d’interior, despoblada, mal connectada i de base rural? Els Vinalopons? Amb la desindustrialització i l’economia submergida? No. Aneu molt, però que molt, desorientats. La comarca de menor renda del País Valencià és la Marina Alta. La capital de comarca de menor renda del País Valencià és Dénia. Quina imatge vos ve al cap quan vos parlen de Dénia? La de la ciutat valenciana més pobra? De segur que no, amb tots aquells xalets de luxe i aquell port esportiu.

Doncs sí. El turisme és pobresa. I les dades no menteixen, sinó que hi correlacionen de manera perfecta. El Baix Segura i la Marina Baixa acompanyen la Marina Alta en el pòdium de comarques de menor renda. De les tres demarcacions (“províncies”) valencianes, la d’Alacant és la de menor renda. I de manera destacada. Com també de manera destacada és la que més pes del turisme té en la seua activitat econòmica. Dins de la demarcació del sud, les comarques costaneres són -una altra vegada de manera destacada- les més pobres. Fins i tot respecte a comarques amb una forta economia submergida, com són els Vinalopons, i en les quals es troben els districtes fiscals més pobres de tot l’Estat espanyol, com és el cas de Carrús, a Elx. La comarca més turística de la demarcació de Castelló -que és, en conjunt, la que menys pes del turisme té de les tres valencianes i, com a conseqüència, la que més renda per habitant té-, com és el Baix Maestrat, també hi és la de menor renda.

La correlació, com hem dit, és perfecta. El turisme és pobresa. Perquè el turisme actua amb els mateixos paràmetres que la maledicció dels recursos, la qual s’ha estudiat per als països del tercer món. El turisme arrossega tota l’econòmica de la zona en què s’instal·la com a activitat principal. Absorbeix d’una manera intensiva tots els seus recursos, perquè és pa per a hui i fam per a demà. Requereix una mà d’obra sense qualificació, que accedeix al mercat de treball de manera instantània, i que competeix a la baixa en els costs laborals.

No només la precarietat és la divisa del turisme com a motor econòmic, sinó que ho és també el cost d’oportunitat. Una economia que s’hi orienta perd la capacitat de reconduir la seua activitat cap a sectors menys volàtils o de més valor afegit. La indústria i l’agricultura gairebé desapareixen i tot es concentra en el sector dels serveis.

La crisi de la Covid-19 ha obert, tanmateix, una finestra d’oportunitat formidable. El turisme és, possiblement, l’activitat econòmica més afectada per una emergència sanitària que, ara com ara, senzillament ha parat el món. Amb la població de l’hemisferi occidental reclosa en les seues cases i els desplaçaments prohibits, no cal tindre molta imaginació per albirar un present de malson per al sector. Si bé hi haurà, d’ací poc, una “nova normalitat” que, molt probablement, serà calcada a l’antiga com dues gotes d’aigua -almenys pel que al sistema econòmic es refereix-, no sembla que el turisme puga recuperar-se del colp, almenys a mesos vista i sempre que hi haja una vacuna prompte per al virus.

El turisme està KO i estés en la llona. És el moment de combatre el neoliberalisme amb la seua pròpia medecina: teràpia de xoc. Un moment com aquest no estava previst que es donara mai, i les circumstàncies són les idònies. La teràpia de xoc és la doctrina per excel·lència del capitalisme del desastre, el qual aprofita les circumstàncies excepcionals d’un fet que colpeja de manera formidable la societat fins al punt de deixar-la totalment atordida per tal d’imposar una agenda de reformes radicals en el seu benefici, les quals, en una altra situació, no hagueren estat possibles. Una vegada es torna a recuperar la normalitat, no n’hi ha tornada enrere.

Si no s’hi actua, el turisme continuarà creixent en pes global i relatiu respecte a l’economia valenciana. I ja sabem això què significa: depredació del territori, extenuació de recursos, precarització i desigualtat i descohesió social. I com més cresca, més pobresa. Ara que el turisme està parat per circumstàncies diguem-ne naturals, fem-li el colp de gràcia perquè no es torne a alçar mai més.

Això no vol dir, és clar, que el turisme desaparega del tot de la nostra activitt econòmica, però cal ensinistrar-lo. Cal domesticar la bèstia. Cal aplicar-hi regulacions estrictes i dacronianes per tal que no se n’isca del solc. Per exemple, Benidorm. Es tracta del model més paradigmàtic d’aquest turboturisme depredador, però, no obstant això, el seu impacte es redueix a unes coordenades concretes i dins d’un perímetre que -si es vol- es pot acotar. Allà on hi ha Benidorm, no hi torna a créixer l’herba. Però aquesta destrucció en vertical és molt menys agressiva que el model d’Altea, Dénia o la costa d’Oriola, amb creixement en horitzonal i urbanitzacions rere urbanitzacions que esdevenen ghettos aïllats del seu entorn i que assassinen la cohesió social per allà on passen més encara que Benidorm.

Un paràmetre tan arbitrari com qualsevol altre -que caldrà investigar i determinar de manera rigorosa- podria establir un límit per al turisme. Unes zones que es donassen ja per amortitzades i que no tinguessen tornada enrere, en les quals es podria matindre el monstre engabiat. I limitar el pes relatiu del turisme en l’economia a -per exemple- el 5%. No es tracta de xifres concretes; simplement les expose per visualitzar la magnitud de l’empresa. Allò que importa és fer el decreixement del turisme de manera contundent.

Això, és clar, no es podrà fer sense una crisi i un dolor social enorme. Tanmateix, el moment és l’ideal per poder controlar-lo, per poder aplicar-hi un analgèsic com no en tindrem mai cap altre. Fet i fet, en els anys 1980 es va fer -per part del PSOE en el poder- la reconversió industrial, que va ser igual o més dura i que no tenia una importància tan cabdal com aquesta per al benestar futur de la població. En aquest cas, seria fam per a hui a canvi de pa per a demà.

L’objectiu, doncs, és reconvertir l’ocupació turística en altres sectors, per tal que cresca el salari real que percep la població. Això portaria, és clar, a un creixement important de la desocupació, que, d’una altra banda, l’haurem d’enfrontar igualment. Aquelles persones que han estat encadenant una plaça rere una altra en el sector del turisme, no hi tornaran a treballar en prou de temps. I, doncs, hem de decidir si, en el moment que es reincorporen al mercat laboral, ho faran en les mateixes condicions que abans.

El que ens proposem en un escenari no tan llunyà és que, en haver crescut el poder adquisitiu de la classe treballadora, el turisme no puga trobar ocupació precària i, per tant, s’haja de reduir i especialitzar-se en una major qualitat. Mentrestant, la Renda Bàsica Universal és una ferramenta imprescindible. Econòmicament, no és cap problema, ja que, d’una manera o d’una altra, tota aquesta massa laboral ha d’estar cobrant un o un altre subsidi públic. Això o deixar-los morir de fam, que esperem que no estiga en l’agenda -real, que d’imaginada ja sabem que sí- de cap agent polític o social.

En definitiva, és el moment, per tant de la Blitzkrieg contra la turistificació. De la mateixa manera que el monstre se’ns va colar a casa i va arramblar amb tot en uns pocs anys de la dècada dels 1960, ara tenim l’oportunitat de destruir-lo amb igual celeritat.

I més encara si tenim en compte que no hem parlat de l’afecció que té la turistificació en els centres de les grans ciutats valencianes (ara com ara, però, circumscrit a València, però amb una expansió tan ràpida cap a altres latituds com ràpida ha vingut al cap i casal). Volem convertir-nos en Barcelona? En el parc temàtic del sol, platja, borratxera i ser els cambrers dels comiats de solter britànics? Llavors ja hem fet una decisió radical: la de voler viure amb dignitat. Ara només cal aplicar-hi la cirurgia adequada.